VII Exposició Internacional “El Món de l’Esmalt” de Salou: El Nu

A Salou i en aquesta mateixa Torre Vella, l’any 1985, ara fa 22 anys, es va crear la primera biennal de l’art de l’esmalt, com una manifestació primera i pionera en tot l’Estat espanyol. Mai s’havia fet res de semblant a Espanya.
En una tercera convocatòria, l’any 1989, la biennal es converteix en Internacional ampliant els seus horitzons a universals.
El nom de Salou des d’aleshores ençà ha anat per tots els “correus” i duanes del món. Centenars, per no dir milers, d’esmalts curosament protegits en paquets de molt variades procedències han anat fent cap a Salou i de retorn als seus destinataris.
Després d’uns anys de parèntesi d’aquestes manifestacions esmaltístiques per causa de la segregació Salou / Vila-Seca, les biennals es reprengueren sota lemes diferents en una quarta, cinquena, sisena, fins aquesta setena actual, on el tema és el Nu.
Enguany s’han rebut prop de 300 obres de les quals, després d’una escrupulosa selecció se n’han triat quasi 200, que són les que s’exhibeixen a l’exposició “El Món de l’Esmalt” d’enguany, en un conjunt de més d’un centenar d’esmaltistes de 22 països.
Fruit dels èxits d’aquestes biennals, el 1991 es creà el MECS (Museu de l’Esmalt Contemporani de Salou) amb seu a la Torre Vella.
Fet aquest també una fita pionera que ha tingut ressò imitador a d’altres països (Alemanya, USA, Holanda i Japó) atès que Museus d’Esmalt contemporani eren pràcticament absents arreu del món.
Així quan Prometeu va robar als déus el foc sagrat per donar-lo als homes, una guspira devia anar a parar a Salou, convertint-se en vestal curadora perquè la flama no s’extingeixi, vetllant per promoure i alimentar l’art de l’esmalt al foc sobre metalls.

El NU:
L’obra més cèlebre de Praxíteles (l’escultor grec nat a Atenes el segle IV abans de Crist) ha estat l’Afrodita de Cnidos, que s’ha pogut conèixer gràcies a les diverses rèpliques, la millor de les quals és avui al Museu del Vaticà. Praxíteles va despullar la primera deessa divinitzada i així, l’Afrodita, fou el primer nu femení de mida natural de l’art grec i considerada, en el món clàssic, com la millor estàtua del món.
D’aleshores ençà el nu, tant femení com masculí, ha estat un tema etern, inesgotable de l’art de tots els temps i totes les èpoques, d’escoles i personalitats, si bé, no sempre ha estat possible la seva exhibició segons criteris més o menys púdics o de pensament lasciu.
El Museu del Prado de Madrid fa uns anys va reunir en una exposició els quadres secrets del seus fons amb el títol “La sala reservada y el desnudo en el Museo del Prado” . Un conjunt d’obres mestres amb títols com Venus, Eva, Dafne, Susana, d’autors com Durero, Tiziano, Veronese, Goya, i tants d’altres, que fins aleshores només es deixaven veure a unes poques persones privilegiades en ple s. XX. Unes obres que en origen foren ocultades en estances privades de reis, nobles i fins i tot eclesiàstics. Carles III va intentar cremar-les per lascives i libidinoses, però salvades sortosament per les intervencions del pintor Mengs i el marquès d’Esquilache. I posteriorment salvades de nou en l’etapa funesta de la Inquisició. Situacions curioses i hipòcrites segons els moments culturals que s’han anat succeint.
Així podríem esmentar el fet de les voltes pintades amb nus pel Tiziano a l’Alcázar que es cobrien amb uns cortinatges quan hi passava la Reina per no ofendre-la. Així també, el nu ha sofert agressions violentes com la d’ una sufragista britànica, l’any 1914, que davant una Venus de Luca Cambiaso, considerant-la com una dona objecte, la va clivellar a ganivetades. Fet que va comportar una ingent feinada als restauradors. En aquest context podríem esmentar quantitat d’exemples de com aquest vessant de l’art ha estat injuriat i mal vist en moltes èpoques de la història de la humanitat i sortosament avui superat.
La Tate Britain de Londres va organitzar una exposició titulada “The Victorian Nude” que després va itinerar per molts llocs del món. Aquest fenomen d’exposicions sobre el nu sorgit des de fa poques dècades, en especial a l’Estat espanyol, podríem atribuir-lo potser a l’obertura mental després de la transició cap a la democràcia que paulatinament ha anat elevant el nivell cultural i sensibilitat de governants i institucions, que no pas dels artistes que sempre han sabut veure en el cos humà font d’inspiració i bellesa.
El nu doncs s’ha convertit en un gènere propi i acceptat.
La figura humana per l’artista és la realitat física més immediata. El cos te molts nivells de fascinació i misteri.

Andreu Vilasís.

+NU

Acompanyant les obres de la VII Biennal Internacional “El Món de l’Esmalt” es presenta en aquesta edició un recull d’obres amb el mateix tema, d’artistes internacionals, reconeguts, que complementen en diferents formes, estils i tècniques d’expressió les peces contemporànies que concursen. Pretén, d’una forma modesta, una mirada enrere en el segle XX constatant com el Nu ha estat conreat per molts artistes de l’esmalt i així ha estat al llarg de tota la història de l’esmalt. Recordem en els esmalts pintats del Renaixement, especialment en les seves esplèndides grisalles i posteriorment en la joieria des del barroc i rococó fins al modernisme passant per les miniatures ginebrines, franceses o angleses. Un tema inacabable i interessant d’estudiar en la forma, significat i concepte d’ésser representat o utilitzat segons les èpoques.
En aquesta exposició hi trobem obres d’artistes de l’Escola de Barcelona”, alguns d’ells ja desapareguts. El conreu de la figuració amb nus sovintejaven, tractats magistralment quan a tècnica, responent a les temàtiques i estètiques pròpies del gust de l’època i als estils dels anys cinquanta, seixanta i setanta, tant aquí com a Centre Europa.
De la segona generació d’aquesta Escola hi ha obres dels vuitanta i noranta, on el concepte renovat porta el Nu a altres formats i estils.
Així també aprofitant les àmplies possibilitats tècniques de l’esmalt industrial es poden veure obres en gran format de joves contemporanis amb el Nu com a tema central, fora de les restriccions pròpies del concurs.
Una visió més àmplia doncs per apreciar la incidència i persistència del Nu com a tema en l’art de l’esmalt al foc sobre metalls.

Júlia ARES, La Coruña, España.
Hiltrud BLAICH, Heilbroon, Alemanya.
Josep BRUNET (1911-1997) Barcelona, España.
Michel COIGNOUX.
Jordi GRISOLIA Barcelona, España.
Daniel GÜNTHER, Aachen, Alemanya.
Núria L. RIBALTA Barcelona, España.
Aleksej MUKUSHEV (Kazahsztánban), St. Petersburg, Russia.
Kima PINTADO, Barcelona, España.
Isabelle SCHWARZER, Aachen, Alemanya.
Stell SHEVIS, Camden, Meryland, USA.
Miquel SOLDEVILA (1886-1956) Barcelona, España.
Tibor SZAKOS, Sydney Australia.
Andreu VILASÍS, Barcelona, España.
Praski WITTI, Cheboksary, Republica de Txuvàixia, Russia.
Yoshiko YOKOYAMA, Tokio, Japó.